I

Pau no conec, i no puc moure guerra;
temo i espero; cremo i sóc de glaç;
volo per dalt del cel, i jec a terra;
res no estrenyo, i el món retinc al braç.

Qui em té en presó no em tanca ni em desserra,
per seu no em guarda ni em desnua el llaç;
i Amor no em puny amb l’arma ni em desferra,
i no em vol viu ni treure’m de mig pas.

Hi veig sense ulls, i sense llengua crido;
morir espero i d’ajuda faig exhort;
m’odio a mi i d’algú sóc amorós.

Visc de dolença i ric en plany assidu;
igualment em desplauen vida i mort;
en tal estat em veig, dona, per vós.

Sol i pensós, els més deserts confins
vaig mesurant amb pas feixuc i lent,
i l’esguard a fugir duc amatent
dels rastres de petjades de veïns.

No trobo altra defensa que els camins
per burlar d’adonar-se’n de la gent,
perquè en tot acte d’alegria absent
es veu de fora estant com cremo endins:

tal que ja crec que cingles i ribatges
i rius i boscos saben de quin tempre
és el meu viure, als altres amagat.

Però senders tan aspres i salvatges
trobar no sé que Amor no vingui sempre
enraonant amb mi, i jo al seu costat.

Passa la meva nau plena d’oblit
per aspra mar, a mitjanit d’hivern,
entre Escil.la i Caribdis; i al govern
hi ha el meu senyor i enemic meu ardit.

A cada rem un pensament frunzit
que pren a mofa aquest ombriu infern;
la vela esquinça un vent humit etern
de sospirs, d’esperança i d’apetit

Pluja de plors, boira d’asperitats,
mulla el cordatge, ja sense braó,
que amb error i ignorància fou retort.

S’oculten els meus fars acostumats,
morta en l’onatge és l’art i la raó,
i jo ja desespero de cap port.

Ni per estritllat cel moure's estrelles,
ni per tranquil·la mar llenys espalmats, 
ni per campanyes cavallers armats, 
ni per bells boscos tendres cabridelles;

ni d'esperada joia novelles,
ni dits d'amor en eminents dictats,
ni entre clares fontanes i verds prats
dolces cançons de modestes donzelles;

ni res mai més al cor em farà estada,
que tot amb ella s'ho endugué en finar
qui als ulls em fou únic mirall i guia.

Angoixa el viure m'és tan arrelada
que en vull la fi; car torno  a desitjar
veure qui no haver vist més em valia.

Petrarca
sonet CCCXII

II

Masetto de Lamporecchio es fa passar per mut i esdevé hortolà d'un monestir de monges, les quals totes concorren a jeure amb ell.
—Admirables dones, hi ha un gran nombre d'homes i dones tan tanoques que creuen a ulls clucs que, quan una donzella duu la toca blanca al cap i l'hàbit negre, ja ha deixat d'ésser dona i no sent els apetits femenins, com si en fer-la monja l'haguessin convertida en pedra; i si senten dir alguna cosa contra aquesta opinió, s'anguniegen tant com si s'hagués comès un mal molt gran i odiós contra natura, sense parar esment en ells mateixos (els quals no pot sadollar la plena llicència de fer tot el que volen), ni tampoc en les grans forces del lleure i del desfici. I semblantment també n'hi ha que són del parer que l'aixada i el càvec, les viandes senzilles i els fatics esvaeixen els apetits concupiscibles dels treballadors de la terra i els fan de magí i enteniment molt grosser. Em plau, doncs, atès que la reina m'ho ha manat i sense sortir de la seva proposta, d'aclarir-vos, amb una novel·leta, fins a quin punt estan equivocats els qui creuen això.
En les nostres contrades hi hagué, i encara hi és, un monestir de monges molt famós en santedat (que no esmentaré per no disminuir de cap manera la seva fama), en el qual, no fa gaire temps, no havent-hi aleshores sinó vuit monges amb una abadessa, totes elles joves, tenien com a hortolà de llur bellíssim jardí un bon homenet, el qual, com que no estava satisfet amb el salari, passà comptes amb l'ecònom del convent i se'n tornà a Lamporecchio, el lloc d'on era. Aquí, entre els qui alegrement el reberen, hi havia un jove llaurador, fort, robust i de bella parença per ésser de pagès, el nom del qual era Masetto; i li demanà on havia estat tant de temps. El bon home, que es deia Nuto, li ho contà, i Masetto li pregunta quina feina feia al monestir. Llavors Nuto respongué:
—Jo treballava un jardí, bell i gran, i a més, anava alguna vegada al bosc a fer llenya, pouava aigua i feia altres petites feines com aquestes; però les monges em donaven tan poc salari, que a penes em podia pagar el calçat. I sobre això són totes joves i em fa l'efecte que tenen el diable al cos, perquè no es pot fer res al seu gust. Ans, de vegades, mentre treballava l'hort, l'una deia: «Posa això aquí»; i l'altra: «Posa això allà»; i l'altra em prenia l'aixada de la mà i deia: «Això no ho fas bé»; i em fastiguejaven tant, que deixava estar la feina i me n'anava a l'hort; per tot plegat, entre una cosa i l'altra, no he volgut estar-m'hi més i me n'he vingut. I, a més, l'ecònom em va pregar, quan me n'anava, que si jo sabia d'algú que ho volgués fer, que els l'enviés, i jo li ho vaig prometre; però que Déu el guardi del mal d'esquena, si jo en busco o els n'envio cap.
Escoltant les paraules de Nuto, vingué a l'ànim de Masetto un desig tan gran d'estar amb les monges, que s'hi marfonia, comprenent per les explicacions de Nuto que bé podria satisfer el que desitjava; i essent del parer que no assoliria el seu propòsit si deia alguna cosa a Nuto, li digué:
—I tant com has fet bé de tornar-te'n! Què hi ha de fer un home entre tantes dones? Més li valdria estar amb dimonis: de set vegades, sis no saben pas el que volen.
Però després, acabada la conversa, Masetto començà a pensar què havia de fer per poder estar amb elles; i com que sabia fer prou bé les feines que Nuto li havia dit, no dubtà que, si perdia l'ocasió, no seria per això, sinó pel fet que era jove i de bona parença. I després de donar-hi voltes, pensà: «El lloc és prou lluny d'aquí i ningú no em coneix; si faig veure que sóc mut, ben segur que m'admetran.»
I afermant-se en aquest pensament, amb una destral a l'espatlla, sense dir a ningú on anava, com si fos un pobre home se n'anà al monestir; i quan fou allà, hi entrà i trobà per ventura l'ecònom al pati, a qui, fent els gestos que fan els muts, indicà que li demanava menjar per l'amor de Déu i que ell, si calia, li tallaria llenya.
L'ecònom li donà de bon grat menjar, i després el posà davant uns ceps que Nuto no havia pogut esporgar, els quals ell, que era molt fort, en poca estona tingué tots esporgats. L'ecònom, que havia de menester d'anar al bosc, se l'emportà i aquí li féu tallar llenya; en acabat, posant-li l'ase al davant, amb signes li donà entenent que la portés cap a casa, Ell ho féu molt bé, per la qual cosa el tingué uns quants dies per a fer-li fer diversos menesters; i així s'escaigué que un dia l'abadessa el va veure i preguntà a l'ecònom qui era. I aquest li digué:
—Madona, és un pobre home sord i mut, que un d'aquests dies va arribar demanant almoina; així, doncs, li vaig fer caritat i li he fet fer moltes coses que ens feien falta. Si sabés treballar l'hort i s'hi volgués quedar, crec que ens faria un bon servei, per tal com ell ens necessita, és fort i li podríem fer fer el que convingués; i ultra això no caldria passar ànsia que es burlés de les vostres joves monges.
Llavors l'abadessa digué:
—A fe de Déu que tens raó! Esbrina si sap treballar l'hort i procura de retenir-lo: dóna-li un parell d'espardenyes, una caputxa vella i tracta'l bé, amanyaga'l, dóna-li força menjar.
L'ecònom digué que ho faria. Masetto no era gaire lluny, i fent veure que escombrava el pati escoltava tota la conversa i a si mateix content es deia: «Si em feu entrar aquí dins, us treballaré tan bé l'hort com mai ningú no us ho haurà fet.»
Llavors, havent-se adonat l'ecònom que sabia treballar molt bé, li demanà amb signes si volia quedar-se i Masetto li respongué amb signes que faria el que ell volgués, per la qual cosa l'admeté i li encarregà que treballés l'hort, indicant-li allò que calia fer; després, se n'anà a fer altres encàrrecs del monestir i el deixà. I mentre treballava un dia rere l'altre, les monges començaren a importunar-lo i a fer-li burles, com sovint succeeix amb els muts, i li deien les paraules més entremaliades del món, creient que no les podia entendre; i l'abadessa, que potser s'imaginava que no tenint parla tampoc no tenia cua, no se'n preocupava ni poc ni gens. Ara: s'escaigué que un dia, mentre reposava després d'haver treballat molt, dues monges jovenetes, que passaven pel jardí, s'acostaren allà on era ell, i el començaren a mirar; aleshores l'una, que era més deseixida que l'altra, digué:
—Si cregués que em podries guardar un secret, et diria el que he pensat més d'una vegada, i que potser a tu també et podria convenir.
L'altra respongué:
—Parla amb confiança, que no ho diré mai a ningú. Aleshores la deseixida començà:
—No sé si t'adones de com ens tenen de lligades, ni del fet que aquí dins mai no gosa entrar-hi cap home llevat de l'ecònom, que és vell, i aquest mut; i jo he sentit dir a moltes dones que venen per aquí que totes les dolceses del món són menudes en comparança de la que es té quan una dona s'esplaia amb un home. Per aquest motiu moltes vegades m'ha vingut al cap de provar si és així amb el mut, ja que no ho puc fer amb un altre; i ell és el millor del món pel que fa al cas, perquè, encara que ho volgués, no podria ni sabria dir-ho; ja veus que és un galifardeu toix, molt crescut de parença però no d'enteniment. M'agradaria de saber què en penses.
—Ai, Senyor —digué l'altra—, què dius ara? No saps que nosaltres hem fet prometença de la nostra virginitat a Déu?
—Oh —digué ella—, tantes coses se li prometen cada dia que després no es compleixen! Si nosaltres li hem promès això, ja en trobarem una altra o unes altres que ho compleixin.
I la companya digué:
—I si quedàvem prenyades, què passaria? Ella llavors va dir:
—Ja comences a pensar en el mal abans que et vingui; quan passés això, caldria pensar-hi aleshores; hi ha mil maneres de fer que no se sàpiga mai, sempre que nosaltres mateixes no ho expliquem.
Sentint això, aquesta, tenint ja més ganes que l'altra de provar com era de viril l'home, digué:
—Ara bé: com ho farem? I ella respongué:
—Guaita, ja ha passat la nona; em sembla que les germanes són totes a descansar, llevat de nosaltres; mirem per l'hort si hi ha algú, i si no hi ha ningú, no cal fer res més que agafar-lo de la mà i portar-lo a la cabaneta, que li serveix d'aixopluc, i allí l'una s'està dintre i l'altra fa la guàrdia. És tan beneitó que li farem fer el que voldrem.
Masetto escoltava tota la conversa, i disposat a obeir no esperava res més que l'una d'elles se l'endugués. Les monges, després de mirar pertot i comprovar que no les podien veure de cap banda, atansant-se a Masetto la qui havia començat a enraonar, el despertà, i ell de seguida es posà dret; i llavors, prenent-li la mà amb gestos manyacs, mentre ell feia una rialleta lirona, el portà a la cabaneta, on Masetto sense fer-se pregar gaire féu el que ella volgué. Després ella, com a companya, lleial, obtingut el que volia, passà la tanda a l'altra, i Masetto, sempre mostrant-se beneitó, feia el que volien; i abans de deixar-lo, cadascuna volgué provar més d'un cop com en sabia el mut de cavalcar. En acabat, enraonant entre elles, deien que era ben bé una cosa tan dolça com els havien dit, i més encara; i trobant el moment oportú, anaven sovint a esplaiar-se amb el mut.
Vingué un dia, però, que una companya, des d'una finestreta de la seva cel·la, s'adonà del que feien i ho digué a dues altres; i de primer tingueren el raonament d'acusar-les a l'abadessa, però després, canviant de parer, convingueren amb elles de participar del poder de Masetto; i totes tres foren companyes de les altres en diversos temps. Finalment, l'abadessa, que encara no s'havia adonat d'això, passejant tota sola pel jardí un dia que feia molta calor, trobà Masetto, el qual de dia amb poca feina es cansava de tant que cavalcava de nit, i dormia tot ajaçat a l'ombra d'un ametller; i havent-li aixecat el vent la roba del davant, estava tot destapat. 
En esguardar això la monja, i estant sola, caigué en el mateix apetit en què havien caigut les seves monges més joves; i despertant Masetto se l'endugué a la seva cambra, on el tingué diversos dies (amb gran desolació de les monges perquè l'hortolà no anava a treballar l'hort), provant i tornant a provar aquella dolcesa que ella abans solia blasmar a les altres.
A la fi, el retornà a la seva estança, però com que el volia amb ella molt sovint i el reclamava més que no esperava, no podent Masetto satisfer-ne tantes, comprengué que fer-se passar per mut, si continuava així, podria donar-li molt mal resultat; i per tant una nit, trobant-se amb l'abadessa, deixant anar la parlera, començà a dir:
—Madona, he comprès que un gall es basta completament amb deu gallines, però que deu homes amb prou feines poden satisfer una dona, i n'haig de servir nou; de cap manera, doncs, jo no podria durar, sinó que he arribat a tal punt, per tot el que fins ara he fet, que ja no puc més, ni poc ni molt; per tant o em deixeu anar en nom de Déu o mireu de trobar-hi remei.
L'abadessa, sentint parlar qui creia mut, s'atordí tota i digué:
—Què es això? Em pensava que eres mut.
—Madona —digué Masetto—, jo ho era, però no pas de naixença, més aviat per una malaltia que em privà de la parla; i ara que per primera vegada aquesta nit la sento recobrada, en dono de tot cor gràcies a Déu.
La dona se'l cregué, i li preguntà què volia dir això que n'havia de servir nou. Masetto explicà el seu cas; i oint això l'abadessa, se li acudí que no hi havia cap monja mes sàvia que ella, perquè, discretament, sense deixar partir Masetto, es determinà de trobar la manera de resoldre el cas amb les seves monges. I com que per aquells dies morí l'ecònom, amb el consentiment de totes, havent-se descobert al capdavall el que havien fet d'amagat les unes de les altres, convingueren, amb complaença de Masetto, que la gent del voltant creguessin que, per llurs oracions i pels mèrits del sant a qui era dedicat el monestir, Masetto havia recuperat la parla després d'ésser mut llargament; i el feren ecònom i distribuïren les seves feines de tal manera que ell les pogués comportar. En les quals feines, si be engendrà bastants escolanets, tanmateix la cosa procedí tan discretament que no se'n sabé res fins després de morir l'abadessa, quan Masetto ja era prou vell i amb ganes de tornar-se'n ric a casa seva, i quan es descobrí, ho pogué fer fàcilment.
Així, doncs, Masetto, vell, pare i ric, sense haver de nodrir els fills ni despendre res per ells, havent sabut treure profit de la seva joventut, tornà a l'indret d'on havia sortit amb una destral a l'espatlla, tot afirmant que així tractava Crist qui li posava banyes damunt la corona

III

Un cavaller molt distingit
S'esdevingué en aquesta època, mentre m'estava a l'hostal del Tabard a Southwark, a punt de sortir de romiatge a Canterbury amb gran devoció, que un vespre va arribar a la posada un grup de vint-i-nou persones diverses, que s'havien trobat per casualitat. Tots eren pelegrins que es dirigien a Canterbury. Les cambres i els estables eren amples i estàvem molt ben acomodats. Ben aviat, quan el sol ja reposava, vaig haver parlat amb tothom i em vaig ajuntar a la colla. Vam quedar d'acord a llevar-nos d'hora per sortir l'endemà.
Ara, com que tinc el temps i l'ocasió, abans de procedir amb la història em sembla oportú explicar-vos les circumstàncies de cada un d'ells: quina mena de gent eren, de quina condició, i com anaven vestits. 
Començaré pel cavaller.
Hi havia doncs un cavaller molt distingit, que des de les seves primeres campanyes havia estimat sempre la cavalleria, la lleialtat, l'honor, la liberalitat i la cortesia. Havia mostrat gran valor en les guerres del seu senyor i havia viatjat més lluny que ningú per moltes terres cristianes i paganes, rebent sempre honor a causa dels seus mèrits. Havia estat present a la captura d'Alexandria, i havia ocupat a Prússia el lloc d'honor a taula per damunt dels cavallers d'altres nacions. Havia pres part en més incursions a Lituània i a Rússia que cap altre cristià del seu rang. També anà al setge d'Algesires, a Granada, i féu expedicions al regne benimerí. Es trobava a Al·leàs i a Atàlia quan foren vençudes, i havia participat en nombroses campanyes al Mediterrani. Lluità en quinze batalles mortals i es baté per la nostra fe en tres duels a Tremissèn, i occí l'enemic cada vegada. 
Aquest honrat cavaller també havia ajudat el senyor de Balat, a Turquia, contra un altre infidel. Gaudí sempre, doncs, d'una excel·lent reputació, i era tan valent com prudent. En les seves maneres, era humil com una donzella: mai de la vida no havia estat grosser amb ningú. Era un autèntic, perfecte, gentil cavaller. Pel que fa als seus arreus, portava bons cavalls, però ell no anava gaire guarnit. Duia un gipó de fustany tot tacat de rovell de la cota de malla, perquè acabava d'arribar d'un viatge i se n'anava directe de pelegrí a Canterbury.
La monja priora
Hi havia també una monja priora que somreia de manera molt natural i modesta. El seu jurament més fort era per sant Eloi. Es deia Madam Englantina. Cantava molt bé el servei diví, entonat com cal pel nas, i parlava un francès bonic i elegant, d'acord amb l'escola de Stratford-at-Bow, ja que el francès de París li era desconegut.
A taula, tenia maneres impecables. Ni un mos no li queia dels llavis, i no sucava els dits gaire endins en la salsa. Prou sabia portar-se un tall a la boca i vigilar que ni una gota no li anés a la pitrera! Prenia gran plaer en les bones formes. S'eixugava el llavi superior tan bé, que quan havia begut no li quedava cap marca de greix a la copa, i se servia el menjar molt correctament. No hi ha dubte que era ben educada, simpàtica i amable. 
S'esforçava per emular les maneres cortesanes i comportar-se amb majestat, per tal de ser respectada.
Pel que fa als seus sentiments, era tan caritativa i compassiva que plorava quan veia un ratolí mort o ferit en una ratera. Tenia uns gossets que alimentava amb carn rostida i pa blanc del més fi, i plorava amargament si se li'n moria un o si algú els estovava amb un bastó. Tenia el cor i la consciència molt tendres.
Duia una toca amb plecs, molt ben posada. Tenia el nas ben format, els ulls grisos com el vidre, i la boca petita, vermella i delicada. També tenia un bon front: em sembla que li feia quasi un pam d'ample. I no era baixeta, no! Em vaig fixar que portava una capa molt elegant. Al braç, hi duia un rosari de corall, amb grans divisoris verds, i penjat del rosari un fermall d'or molt brillant, amb una lletra A coronada en una banda i la inscripció «Amor vincit omnia» [l'amor tot ho venç] en l'altra. L'acompanyava una altra monja, que li feia de secretaria, i tres sacerdots.
El monjo viatger
Hi havia un monjo viatger, molt atractiu i viril, gran amant de la caça i prou llest per ser abat. Tenia un grapat d'esplèndids cavalls a l'estable. Quan sortia cavalcant, hom li sentia dringar les brides, entre els xiulets del vent, tan clarament i tan fort com la campana de la capella del monestir del qual era prior.
Pel que fa a la regla de sant Maure o de sant Benet—que és antiga i una mica estricta—, aquest monjo no estava per antigalles i s'estimava mes seguir els nous costums. Li importava un clau el text que diu que els caçadors no són homes sants i que un monjo desobedient és com un peix fora de l'aigua, o sigui, un monjo fora del claustre. Això tant se li'n fotia, i li vaig dir que tenia raó. Per què havia de tornar-se boig estudiant, sempre enclaustrat i de cap al llibre, o feinejar i treballar amb les mans, com mana sant Agustí? Qui s'ocuparà dels afers del món? Que treballi sant Agustí!
Així doncs, aquest monjo era un genet entusiasta i tenia llebrers ràpids com aus fugitives. Rastrejar i caçar llebres era el seu delit, sense estalviar despeses. Duia els punys de les mànigues guarnits amb pell d'esquirol grisa de la més bona, i per cordar-se la caputxa sota la barbeta portava una àguila d'or exquisidament treballada, amb un llaç recaragolat al cantó més ample. Tenia el cap pelat i li brillava com el vidre, així com la cara, que semblava untada d'oli. Estava gras, feia ufana. Tenia els ulls sortits, i quan els girava li llampurnaven com un foc sota un calder. Duia botes flexibles. El seu cavall estava en bona forma. Certament era un prelat que feia molt de goig: no estava pas pàl·lid com una ànima en pena! El seu plat preferit era un cigne gras rostit. El seu palafrè era marró com una baia
El moliner
El moliner era un bordegàs molt cepat, d'ampla ossada i forta musculatura. I ho ben demostrava, perquè allà on anés sempre guanyava el marrà en la lluita cos a cos. Era esquenut i rabassut. No hi havia porta que no pogués arrencar de les frontisses o esbotzar amb el cap d'una envestida. Tenia la barba pèl-roja com una truja o una guineu, i ampla com una pala. A la punta del nas, al cantó dret, hi tenia una berruga plena de pèls vermells com les crins a l'orella d'una truja. Tenia els narius amples i negres. Portava espasa i rodella al costat. La seva boca era grossa com un gran forn. Era un pallasso garlaire, sempre parlant d'obscenitats i porqueries. 
Prou sabia pispar gra, i cobrar tres vegades; i això que tenia el polze d'or, us ho asseguro. (1) 
Portava abric blanc amb caputxa blava. Tocava molt bé la gaita, al so de la qual vam sortir de ciutat.
L'algutzir
També venia un algutzir dels tribunals eclesiàstics, que tenia la cara encesa com un querubí, plena de grans, i les parpelles inflamades. Era calent i luxuriós com un conill. Tenia crostes a les negres celles i la barba esclarissada. La seva cara esfereïa la canalla! No hi havia mercuri, litargiri, sofre, bòrax, cerussa, crémor tártar, ni cap ungüent dels que netegen i cremen que el pogués ajudar a desempallegar-se de les seves pústules blanques i dels furóncols a les galtes. Li agradaven molt els alls, les cebes i els porros i el vi negre fort, de color de sang. Quan en bevia, xerrava i cridava com un boig i tot el que deia era en llatí... [...] Era un bergant molt afable i considerat; enlloc no trobaríeu millor company. Per un quart de galó de vi, permetia a un minyó viure amb la seva concubina durant un any, excusant-lo del tot. Secretament, ell també feia de les seves!

Chaucer, Contes de Canterbury

IV

Balada de les dames del temps passat
     Digueu on o bé en quin país
     viu Flora, la bella romana,
     Arxipiada o bé Taïs,
     que li fou cosina germana.
5   Eco que quan crideu contesta
     enllà d'un riu o d'un estany
     i que fou bella sens mida?
     Què s'ha fet de les neus d'abans?
     On és la prudent Eloïsa,
10 per qui va ser castrat i frare,
     a Sant Denis, Pere Abelard?
     Pel seu amor passà tal prova.
     I així mateix, on és la reina
     que va ordenar que Buridan
15 fos llançat dins un sac al Sena?
     Què s'ha fet de les neus d'abans?
     La reina Blanca, com el lliri,
     que cantava amb veu de sirena,
     Berta, Alícia o Beatriu,
20 Haremburgis, nascuda al Maine,
     i Joana, la de Lorena,
     que fou cremada a Rouen,
     on són, oh Verge Sobirana?
     Què s'ha fet de les neus d'abans?
25 Príncep, no pregunteu on paren
     ni avui ni la setmana entrant. 
     Us remeto a aquesta tornada:
     Què s'ha fet de les neus d'abans?